Per situar-nos, començarem parlant de com és el nostre entorn més proper a l'Univers, segons les observacions científiques actuals.

Hem d'oblidar la idea senzilla d'una família de nou planetes, entre ells la Terra, que donen voltes al Sol, com si tot plegat fos un mecanisme de rellotgeria perfecte on mai hi passa res. Aquesta idea, no es correspon amb una realitat molt més complicada. I és que, a banda dels planetes, hi ha centenars de milers d'altres cossos que també giren entorn del Sol. Es tracta de roques, amb tamanys que poden anar des de gairebé 1000 quilòmetres fins a uns pocs centímetres. En ser més petits que els planetes, se'ls coneix amb tres noms: planetes menors, planetoides o asteroides. 

El camí que segueixen els asteroides al voltant del Sol és, en molts casos, força diferent al dels planetes. Per això, no és estrany que els camins d'uns i altres es creuin i de tant en tant hi hagi un impacte. Aquesta és la visió actual que tenim del diminut trosset d'Univers on vivim. Però, aquesta realitat és ben diferent a la nostra percepció del dia a dia. Tot sembla molt tranquil i molt segur. És clar, què és la vida d'una persona, 80 o 100 anys, en tot aquest ball de planetes i asteroides!. D'impactes sobre el nostre planeta n'hi ha hagut a milers al llarg de la història i continuaran produint-se. La nostra companya Lluna és un testimoni del bombardeig continu d'aquests cossos, amb una superfície plena de cràters, les cicatrius dels impactes.

I on són els cràters d'impacte sobre la Terra?

La veritat és que el nostre planeta és una diana molt més gran que la Lluna. Però, la gran diferència és que a la Terra els fenòmens atmosfèrics com la pluja, el vent, i els fenòmens geològics com els terratrèmols i volcans, han esborrat bona part dels senyals d'aquests xocs. Tot i això, encara hi ha cràters molt ben conservats, com el Barringuer Crater, a Arizona, de més d'un quilòmetre de diàmetre, degut a un impacte fa 35 mil anys. D'altres estan camuflats en forma de llacs o serralades muntanyoses circulars.

Cada dia l'atmosfera del nostre planeta rep tones de material que ve de l'espai. Gairebé tot és pols i petites partícules que es cremen degut al fregament amb l'aire. Això produeix els estels fugaços. Per tant, l'atmosfera del nostre planeta és un escut protector, però té els seus límits. Amb una probabilitat d'una vegada cada 100 anys, un cos de 80 a 100 metres xoca amb la Terra. Produeix una explosió d'unes 20 megatones de TNT, capaç d'arrasar una extensió d'uns quants milers de quilòmetres quadrats. Això mateix va passar al 1908 a Tunguska, Siberia, on es va destruir una enorme regió de bosc, molt més gran que tota la comarca d'Osona. Els efectes de l'impacte, encara avui són visibles.

Impactes d'asteroides de més d'un quilòmetre, són menys freqüents, però més preocupants, ja que produeixen una destrucció a nivell continental i efectes mediambientals sobre tot el planeta. Asteroides per sobre de 10 quilòmtres, ja produixen extincions massives de gran part de les espècies vives. Per sort, un impacte així, té una probabilitat de un cada 40 milions d'anys.

Els astrònoms fa temps que tenen en compte la remota possibilitat d'un impacte tan destructiu, per això, treballen per conèixer els moviments dels asteroides.

El 1994 va ser una data clau perquè tota la societat es sensibilitzés d'aquest risc. Aquell any es va poder viure en directe l'impacte sobre Júpiter dels 21 trossos en què s'havia trencat el cometa Shoemaker-Levy 9, alguns d'ells, propers a un quilòmetre. Des de la Terra, es van observar taques sobre l'atmosfera de Júpiter, el resultat dels xocs, superiors a dues vegades el tamany del nostre planeta.

A partir de llavors, es porta a terme un projecte científic que consisteix en descobrir i calcular l'òrbita dels asteroides més grans d'un quilòmetre que s'acosten a la Terra. Per això, no és estrany que cada cop més, sentim notícies de nous asteroides, com el 2002 NT7, d'aquest agost. És el treball dels científics, que a vegades, aprofiten els mitjans de comunicació per donar notícies sensacionalistes. Com en tot, s'ha de contrastar molt bé la informació abans d'alarmar-se.

Francesc Gutiérrez Bonilla

Font:

Tribuna de Astronomia i Universo. Nº 31.

Fundació Observatori Esteve Duran i GEA.